La dansa dels estornells, màgia al cel de l’Empordà
L’estornell (Sturnus vulgaris) és un ocell que, en general, no és massa apreciat: ni el seu aspecte ni els seus colors són dels més atractius, i tampoc té un cant bonic, sinó més aviat irritant. A més, la seva abundància fa que ens hi fixem només per les molèsties que causen, per exemple als pagesos quan se’ls mengen les olives o el raïm o a la gent de ciutat quan als capvespres envaeixen sorollosament els parcs urbans fent que sigui impossible passejar per sota els arbres pel perill de rebre una pluja d’excrements. Val a dir que no tothom en té una visió tan negativa: com que, quan arriba el bon temps, aquests ocells canvien de dieta i es tornen insectívors, els pagesos del centre i nord d’Europa els estan molt agraïts perquè els ajuden a combatre les plagues d’insectes i erugues.
Però, quan comença l’hivern, als Aiguamolls de l’Empordà, estornells provinents del nord d’Europa s’ajunten amb la població local i als vespres, abans d’ajocar-se, formen impressionants estols -aquest any se n’han comptat fins a 50 mil exemplars- que dansen al cel amb una perfecta sincronia com una orquestra dirigida per un director invisible.
Aquest espectacle atreu cada vegada més gent vinguda d’arreu de Catalunya i d’Europa, enguany hem coincidit amb visitants vinguts de França, Suècia i Dinamarca, que contemplen embadalits les evolucions coordinades dels estornells.
Quan comença a baixar el sol, petits grups d’ocells provinents de totes direccions es van atansant a l’ajocador. S’agrupen en un sol estol cada vegada més gran, volant ben amunt si el vent ho permet o també posant-se en una línia d’alta tensió que inexplicablement travessa la reserva integral. Si en aquest moment apareix un depredador que els encalça, habitualment un falcó pelegrí (Falco peregrinus), però també pot ser un astor (Accipiter gentilis) o un esparver (Accipiter nisus), aleshores es desencadena l’acció, les formes se succeeixen una darrera l’altra fins que el sol es pon del tot, el depredador marxa, amb recompensa o sense, i els estornells baixen al canyís per passar la nit.
Què en diu la ciència?
Aquest comportament dels estols d’estornells, compartit també per alguns bancs de peixos i eixams d’insectes, no només ha atret l’atenció de curiosos, artistes, fotògrafs i naturalistes aficionats, també científics de branques ben diferents han intentat trobar-hi una explicació.
El per què del comportament de bandada dels estornells ja l’he comentat una mica més amunt, és bàsicament una estratègia defensiva davant dels atacs de depredadors. Resulta molt complicat per un rapinyaire d’establir un objectiu concret en un grup de milers d’individus en moviment constant. Un altre avantatge d’agrupar-se durant els mesos més freds de l’any és que els ajuda a mantenir l’escalfor.
Però el que més ha intrigat els científics des de fa molt de temps és el “com”. Com s’ho fan per aconseguir aquesta sincronia tan perfecta? Com pot ser que quan un ocell canvia de direcció o de velocitat cadascun dels altres membres de la bandada respongui gairebé instantàniament al canvi?
Primer es creia que un ocell líder dirigia l’estol i n’ordenava tots els moviments.
Als anys 30 del segle passat, l’ornitòleg anglès Edmund Selous va llençar la hipòtesi que els estornells es comunicaven mitjançant una mena de telepatia, un pensament col·lectiu que els guiava.
Més endavant, als anys 50, en estudis sobre el comportament col·lectiu en els grups d’animals es van descartar les hipòtesis anteriors per apostar per una resposta ràpida al comportament dels veïns de l’estol.
L’expert en vida artificial i dissenyador d’animacions per ordinador, Craig Reynolds va crear l’any 1987 una simulació digital del comportament de bandada que posteriorment serviria, entre moltes altres coses, per a l’animació dels estols de rat penats i pingüins que apareixen a la pel·lícula de Tim Burton “Batman Returns”.
L’any 2010 es va publicar un article d’un grup de recerca de la Universitat de Roma, encapçalat per Giorgio Parisi, que es titulava “Scale-free Correlations in Starling Flocks”. En aquest estudi els investigadors van analitzar la posició i la velocitat dels estornells dins del grup i van concloure que “el canvi en l’estat de comportament d’un animal afecta i es veu afectat pel de tota la resta d’animals del grup […] Les bandades es comporten com a sistemes crítics, preparats per respondre al màxim a les pertorbacions ambientals”.
En estudis posteriors, van crear un model matemàtic segons el qual cada ocell coordina els seus moviments amb els set companys que té al voltant. Aquesta interacció amb els set veïns optimitza l’equilibri entre la cohesió grupal i l’esforç individual.
Una curiositat literària
Als Estats Units hi habiten uns 200 milions d’estornells i se’ls considera una veritable plaga. L’estornell, però, no és una espècie autòctona d’Amèrica del Nord, sinó que va ser introduïda d’una forma ben peculiar.
L’any 1890, Eugene Schieffelin, un ornitòleg aficionat i admirador de l’obra de William Shakespeare, va tenir una idea ben estrambòtica, introduir al Central Park de Nova York totes les espècies d’aus que apareixen a les obres de l’escriptor anglès. Així es va fer portar des de les illes britàniques uns quants exemplars de cada espècie. Amb les aloses, rossinyols, pinsans i tords no va tenir èxit, però els 60 estornells que va alliberar inicialment es van adaptar ben aviat al nou continent i es van començar a reproduir i a escampar per tot Amèrica del nord. Al cap de només 60 anys ja n’hi havia més de 50 milions i, demostrant una sorprenent capacitat adaptativa, van colonitzar des dels climes càlids del sud dels EUA fins a les gèlides terres d’Alaska.
Lògicament l’impacte d’aquella innocent introducció és brutal, tant a nivell econòmic (provoquen pèrdues milionàries a l’agricultura), com ecològic (desplacen moltes espècies autòctones). Les autoritats estatunidenques es gasten cada any milions de dòlars per foragitar i reduir aquesta població fent servir tota mena de tècniques, però sense massa èxit.
Aquest és un exemple més de com una acció benintencionada de l’home pot acabar esdevenint una catàstrofe ambiental.
I ara… una de musical
El gran compositor Wolfgang Amadeus Mozart va tenir durant tres anys un estornell com a mascota. Com que aquests ocells són uns veritables mestres de la imitació, l’estornell del músic va aprendre a cantar el seu Concert per a piano núm. 17. Mozart, en el seu diari personal, fins i tot va felicitar l’ocell i va destacar que l’estornell feia un parell de variacions a la peça.
Quan l’ocell va morir, el va enterrar al jardí de casa seva amb una cerimònia funerària per a la qual va escriure un poema dedicat a l’ocell.
A jugar!
Qui no va jugar de petit a descobrir animals o objectes en els núvols per entretenir els tediosos desplaçaments en cotxe? Un núvol ens semblava un dinosaure, un altre una cara, o un elefant, o una nau espacial i així fins on ens permetia la nostra imaginació o fins arribar al destí.
Amb els estols d’estornells passa una mica el mateix que amb els núvols però a una velocitat molt més alta. Per això sovint fem els descobriments en editar les fotos.
Ara us proposo que mireu les fotografies que acompanyen aquest text i deixeu volar la imaginació, què hi veieu?
En Psicologia aquestes associacions s’anomenen paridòlia o pareidolia i la vikipèdia ho defineix com “un fenomen psicològic (no patològic) que consisteix en el fet que un estímul vague i aleatori (habitualment una imatge) sigui percebut erròniament com una forma recognoscible”.
El pintor Salvador Dalí va excel·lir en aplicar aquest fenomen a les seves obres, jugant amb les imatges dobles, que van ser una de les bases del seu mètode paranoico-crític.
Totes les fotos han estat fetes aquest hivern al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, llevat d’algunes de més antigues que m’han servit per il·lustrar alguna idea concreta. Des de mitjans de desembre fins ara hem visitat la zona més de vint vegades (acaba esdevenint absolutament addictiu) i val a dir que no hi ha hagut dos dies iguals, tant meteorològicament com per la dansa dels estornells. Pura màgia!
Voldria fer uns agraïments per acabar:
- En primer lloc a en Pau per la paciència, la companyia i la motivació.
- També al Termcat per ajudar-me a traduir correctament “Starling Murmuration” que no és murmuració dels estornells, ni remor dels estornells com havia utilitzat alguna vegada. Aquest terme no fa referència al soroll sinó al fet del comportament conjunt del grup, pel que la traducció més correcta seria Comportament d’estol o de bandada.
- I a l’Eduard Marquès, gran coneixedor del Parc i dels estornells per tots els consells, les agradables converses i la inspiració que m’han aportat les seves fotografies.
Jordi Oliveres fotografia 
10 Responses to “La dansa dels estornells, màgia al cel de l’Empordà”
Excelent article !! Molt ben documentat . Gracies
Gràcies Josep Lluís, m’alegro que t’hagi agradat
Ets fantàstic Jordi, com relates les teves fotografies, que de tan bones parlen per si mateixes . congratulacions. Una bona feina.
Ostres, gràcies Vicent, celebro que t’hagi agradat tant
Fantàstic article, Jordi! Bona i pedagògica feina! Moltes gràcies! 😍
Gràcies Marta 😘
Jordi, thas empapat del geni que tens than aprop!!
Moltes congratulations!!6
Moltes gràcies Cesc 😊
Esplèndid reportatge, mol enriquidor. Moltes gràcies i felicitats.
Moltes gràcies Josep